Causes de la Guerra Civil

Durant les eleccions del febrer del 1936, el Front Popular obtingué la majoria i Manuel Azaña fou nomenat president de la República. Aquell nou govern d’esquerres, excarcerà 30.000 presos politics, obligà a empreses a readmetre treballadors acomiadats després de les vagues del octubre del 1934. També es presentà un projecte per a la devolució dels bens comunals als municipis i es van reprendre els assentaments de pagesos. També s’iniciaren les negociacions per a la creació d’un estatut per al País Basc i Galícia. El govern també, traslladà els generals més directament implicats a complots a la perifèria d’Espanya.

El triomf de les esquerres va comportar un clima de tensió social. Els sectors més conservadors de la societat van reaccionar molt negativament. Els grans propietaris agrícoles es van oposar a les mesures de reforma agrària, molts industrials expatriaren capitals i l’Església catòlica s’oposà frontalment a un govern que acusava d’anticlerical.

Entre la dreta, Falange Española assumí un fort protagonisme i va estimular un clima d’enfrontament civil i de crispació política. Va recórrer a la violència sistemàtica al carrer i grups de falangistes formaren patrulles armades que realitzaven accions violentes contra els líders d’esquerres. Els enfrontaments entre militants de dreta i d’esquerra es propagaren entre febrer i juliol del 1936. Entre els sectors més conservadors de la societat va començar a prendre cos la idea que el recurs al cop d’Estat militar era la única solució.

La insurrecció militar va començar a les possessions espanyoles del Nord d’Àfrica la tarda del 17 de juliol de 1936 de la mà del general Franco. L’endemà s’havia d’estendre a la Península, i havia de tenir el suport d’alguns grups politics feixistes i de dreta. Els seus impulsors justificaven l’acció per la necessitat d’acabar amb un govern que consideraven il·legitim i culpable del desgavell social existent i de la desmembració de la unitat nacional provocada per l’estatut de Catalunya. Aquest era el pretext que amagava una acció contra el sistema democràtic.

El fracàs electoral de la dreta a les eleccions del febre del 1936 accelerar l’organització del cop, en el qual havien de participar falangistes, carlins, requetès, militants de Renoviación Española, monàrquics i la CEDA. El general Mola n’era el director, des de Pamplona, i els generals Goded, Quiepo de Llano i Cabanellas els principals col·laboradors. Mola va pensar en un moviment militar que havia de triomfar ràpidament, amb la sortida de tropes al carrer i proclamació de l’estat de guerra. L’objectiu: l’ocupació immediata dels centres de poder.

D’altra banda el govern de la República tenia un cert coneixement dels plans dels colpistes però en menyspreava la transcendència i es refia que els podria controlar sense dificultats.

Però aquelles suposicions foren errònies. El moviment insurrecte disposà d’un abast més ampli del previst pel govern; però la resistència popular, la d’alguns casos policials i la d’una part de l’exèrcit impedí el triomf dels sublevats. Allò que Mola volia enllestí en poques setmanes, és convertí en una sagnant guerra civil.

Territorialment la insurrecció triomfà a bona part d’Espanya; Galícia, Aragó i en determinats indrets d’Andalusia. Zones bàsicament conservadores. I fracassà a les principals ciutats Sevilla, Oviedo o Saragossa, i a les arees industrials i d’agricultura com Catalunya, País Basc, Astúries o Madrid.